Apoderar la sanitat: als pacients sí, però també als professionals

Apoderar la sanitat: als pacients sí, però també als professionals

Article d’opinió publicat a El Periódico el 18/3/2016. Descarrega’l en pdf. La setmana passada hem assistit a un debat al parlament sobre l’emergència social. S’ha parlat d’energia, d’habitatge, i lògicament de salut. Bones paraules en absència de pressupostos. No hi ha discussió que hi ha una creixent pressió sobre la sanitat. Els darrers temps no han fet més que augmentar aquesta sensació, i podríem trobar moltes explicacions a la mateixa. D’una banda, el públic, la societat en general ha augmentant els seus requisits al sistema de salut, possiblement empès per unes expectatives legítimes creades a partir de la comunicació dels avenços en recerca i la seva potencial translació a la pràctica assistencial i a la salut. Seria bo en aquest sentit recordar que cada vegada és més difícil aconseguir millores significatives en l’assistència sanitària un cop les principals millores semblen haver-se obtingut (control de malalties infeccioses, millora de les tècniques anestèsiques i quirúrgiques, …). D’altra banda la pressió financera, que podríem quantificar en reduccions dels pressupostos, s’ha traduït també en un accés matisat o restringit a algunes prestacions, contenció salarial i un creixent escrutini en cada euro gastat. En aquestes circumstàncies, què podem proposar al professional de la salut? Què podem oferir als professionals que estan entre l’espasa i la paret? Està molt bé pensar en els pacients (i cal fer-ho), però potser haurem de plantejar també alguna cosa nova per als professionals, no? Permetin-me proposar dues coses simples. En primer lloc, apoderar els professionals per a que prenguin decisions. Apoderar-los per a que prenguin consciència del valor de la seva decisió en el resultat final del procés. I això...
Empowerment: isn’t it professionals time?

Empowerment: isn’t it professionals time?

There is no discussion there is an increasing pressure over healthcare professionals. Recent times have just increased that feeling, and there may be some explanations to it. On the one side, the general public is increasing its requirements to the healthcare system, possibly poised by the press pressure of the apparent exciting results on healthcare. Not to say that it is ever more difficult to deliver significant improvements in healthcare, as major breakthroughs seem to have gone by. On the other side the financial pressure, where budgets have been cut, access is reduced or restricted and increasing scrutiny is posed on every euro spent. Under these circumstances, what can a healthcare professional do? And what can providers do? Let me propose two simple things. First, informed decision making. Whatever we decide has to be on the basis of accurate information, and explicit reasoning. We must set criteria by which we will make decisions, and be prepared to justify once and again our decisions. Should they turn out to be wrong, we will have the means to understand why there were wrong, and that sets the route to improvement. Obviously that leads to some form of multicretiria decision analysis (MCDA) which goes beyond classical efficacy, safety and cost but rather incorporates a societal perspective, macroeconomic view and healthcare system organisation framework analysis. Second should be transparency. Nothing puts more pressure than the idea of being scrutinised by peers. Open data, third party evaluations … are good healthcare practices that would reinforce the idea of continuous accountability. Should we implement both, we would ease the pressure on practitioners, who may have...