Article d’opinió publicat a El Periódico el 18/3/2016. Descarrega’l en pdf.
La setmana passada hem assistit a un debat al parlament sobre l’emergència social. S’ha parlat d’energia, d’habitatge, i lògicament de salut. Bones paraules en absència de pressupostos.
No hi ha discussió que hi ha una creixent pressió sobre la sanitat. Els darrers temps no han fet més que augmentar aquesta sensació, i podríem trobar moltes explicacions a la mateixa. D’una banda, el públic, la societat en general ha augmentant els seus requisits al sistema de salut, possiblement empès per unes expectatives legítimes creades a partir de la comunicació dels avenços en recerca i la seva potencial translació a la pràctica assistencial i a la salut. Seria bo en aquest sentit recordar que cada vegada és més difícil aconseguir millores significatives en l’assistència sanitària un cop les principals millores semblen haver-se obtingut (control de malalties infeccioses, millora de les tècniques anestèsiques i quirúrgiques, …). D’altra banda la pressió financera, que podríem quantificar en reduccions dels pressupostos, s’ha traduït també en un accés matisat o restringit a algunes prestacions, contenció salarial i un creixent escrutini en cada euro gastat.
En aquestes circumstàncies, què podem proposar al professional de la salut? Què podem oferir als professionals que estan entre l’espasa i la paret? Està molt bé pensar en els pacients (i cal fer-ho), però potser haurem de plantejar també alguna cosa nova per als professionals, no?
Permetin-me proposar dues coses simples. En primer lloc, apoderar els professionals per a que prenguin decisions. Apoderar-los per a que prenguin consciència del valor de la seva decisió en el resultat final del procés. I això en cap cas vol dir que les decisions tant assistencials com administratives es puguin prendre al lliure albiri. Cal potenciar una presa de decisions explícita i informada. Qualsevol cosa que decidim ha de ser sobre la base d’informació contrastada i precisa, i un raonament explícit. Cal establir criteris els amb els que anem a prendre decisions, i estar preparat per justificar una vegada i una altra les nostres decisions. En cas que la decisió sigui errònia, tindrem els mitjans per entendre perquè ens hem equivocat, i això ens posa en el camí de millora. Més enllà de la perspectiva del cost, caldrà justificar quins són els arguments en els camps de l’eficàcia i la seguretat però també caldrà incorporar una perspectiva social, una visió macroeconòmica i l’anàlisi del marc organitzatiu del sistema de salut.
En segon lloc hi ha d’haver transparència. Res posa més pressió que la idea de ser examinat pels companys. Dades obertes, avaluacions per tercers … són bones pràctiques de salut que reforcen la idea de la rendició de comptes contínua. La transparència no s’obté mitjançant lleis o publicacions a portals corporatius. És una actitud, que demostra confiança en un mateix i en els seus. Transparència és defensar les dades que un presenta i per tant coneix i valida. És també l’ús d’aquestes dades no per a assenyalar amb el dit, sinó com a esca prepositiva i constructiva per a iniciar processos de millora, per a poder seure amb els teus semblants i ajustar processos, mesurar i millorar resultats. Transparència és sobretot ser capaç de dir “aquí no fem be les coses, ho sabem i treballem per a millorar-ho”.
Si som capaços d’implementar-les totes dues, podem reduir la pressió sobre els professionals, que llavors tindrien més capacitat de decisió que la mera aplicació de les recomanacions del sistema. Encara hi ha marge de millora, que no es podrà formular a nivell macro. El context només es pot resoldre a un nivell micro, i això només pot ser realitzat per professionals de la salut apoderats, que decideixen sota la seva responsabilitat, amb base a criteris explícits i en la rendició de comptes transparent.
El sistema sanitari està pensat des de la malaltia i per als pacients, però necessita dels professionals. Uns professionals als que progressivament minvem la capacitat de decisió en benefici de la suposada eficiència, però correm el risc que a mig termini els professionals ens repliquin que ells només apliquen consignes i executen plans, sense cap capacitat per a influir en la seva implementació contextual. Serà en base als resultats i als criteris que sustenten les seves decisions que caldrà jutjar-los, i si aquests s’obtenen de manera innovadora benvingut sigui. Bones paraules en absència de pressupostos?
